Actualitat

En el fons, l’anomenada Espanya profunda -encara existent-, i el fonamentalisme islàmic s’assemblen molt, ja que tenen un mateix enemic comú: la llibertat de pensament i d’expressió. Ambdós, fins i tot, fan servir sistemes similars per silenciar les idees dels seus rivals; tots coneixem el cas de la revista El Jueves i la portada amb el príncep Felip cardant amb la seva dona Letizia, o l’afer de les vinyetes satíriques de Mahoma. Com a represàlia, els exemplars de El Jueves van quedar intervinguts per l’Audiència Nacional, i en l’altre cas, la resposta violenta i fanàtica es va fer sentir arreu amb episodis d’atacs a ambaixades i seus periodístiques. Aquestes actituds totalitàries sovint es traspuen a través de partits (PP o Germans Musulmans), i a vegades a través d’institucions com podrien ser un muftí reconegut tipus Yussuf Al-Qadarawi, la Qatar Foundation, o a Espanya, sense anar més lluny, a través de la monarquia i de la Fundación Príncipe de Girona.

Contra els que pensen que això queda lluny de casa nostra, us posaré un exemple d’avui mateix divendres 29 de Juny, demostrant el contrari. Avui la Fundación Príncep de Girona havia organitzat un fòrum a l’Auditori de la ciutat, on l’hereu del tron espanyol hi assistia. Des de Solidaritat Catalana per la Independència, contraris a la presència del Borbó, vam decidir que hi aniríem només per a lliurar un manifest escrit. El manifest era una reflexió de la nostra disconformitat.

Així doncs aquest matí, un cop confirmada la nostra presència a l’acte per la mateixa Fundació, el diputat de SI Toni Strubell, el cap de premsa Rubèn Novoa, i jo mateix, representant de l’Executiva de partit a Comarques, hem comparegut a l’entrada del recinte i ens hem identificat per recollir l’acreditació, moment en el qual un personatge amb trajo gris, corbata i un pin de la Casa Real ha dit al diputat Strubell que no podia entrar i que era persona non grata.

La resposta immediata del diputat ha sigut: “Sóc un representant electe del poble de Catalunya i tan sols vinc a lliurar un manifest a la Fundació”. El personatge del trajo ens ha vedat l’entrada al·legant que la Casa Real ens ho prohibia. Hem preguntat a l’home del trajo qui era, i ens ha mostrat una placa del CNP (Policia Nacional espanyola), però s’ha negat a mostrar-nos el seu número de TIP com reclama la Llei. A partir d’aquí, tota conversa amb aquest policia ha sigut impossible i no hem pogut accedir a l’Auditori, on havíem convocat els mitjans a una roda de premsa.

Al final, fent un parell de trucades, hem pogut avisar alguns dels mitjans citats que han sortit a fora el recinte, i allí hem fet la roda de premsa denunciant els fets explicats i criticant la perversitat dels lobbies econòmics gironins, que per tal d’enriquir-se idolatren figures tan poc democràtiques com la del príncep Felipe de Borbón. 

Tot això explicat em porta a la memòria aquella cançó punyent de Leonard Cohen de nom Democracy, la qual parla en to de sorna que la democràcia per fi està arribant als Estats Units. Potser faria falta que els mitjans de comunicació espanyols repetissin aquesta cançó fins a l’extenuació, fins que entrés al cap dels seus ciutadans que encara no hi han arribat, que els falta una mica més... Per sort, a Catalunya, això passa menys.