Actualitat

Benvolgut Toni Strubell,

Ahir vas viure una sessió parlamentària dolorosa. Que algú titlli de traïdor un patriota com tu resulta difícil de pair, però encara més que l'acusació provingui de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, qui es dedica a esperar que el TSJC reafirmi allò que ja estableixen inequívocament les sentències judicials: el castellà s'haurà d'equiparar al català com a llengua vehicular a les escoles. Et pressuposo una tremenda impotència davant la hipocresia de CiU, però t'aconsello paciència i incansable perseverança per seguir col·laborant -ara més que mai- en la salvació del català.

Anem a pams. El vídeo dels fets és aquí. Comences preguntant què farà el Departament d'Ensenyament quan el TSJC anul·li el model d'immersió lingüística en català. La consellera respon que no li consta, això que dius, i que defensaran el que preveu la llei d'Educació de Catalunya. Fins aquí, bé: la primera reacció dels membres del govern a les preguntes de Solidaritat és fer com qui sent ploure. A la rèplica, li expliques que en qualsevol moment el TSJC executarà lasentència de mort sobre la immersió lingüística i que el PP ja ha anunciat una nova llei d'educació que introduirà el castellà com a nova llengua vehicular. En definitiva, que l'exitós model d'immersió lingüística -potser l'únic baluard de l'ensenyament català- té les hores comptades si no es reacciona amb fermesa. La consellera té dos camins: salvar el català a l'escola o veure'l morir. 

Després de la teva intervenció -interrompuda per de Gispert (massa veritats seguides, tractant-se del Parlament)-, Rigau assegura que el model no rep pressions de ningú, una declaració preocupant: si la Consellera ignora l'entitat jurídica del Tribunal Suprem i del TSJC a l'Estat espanyol, és que no s'assabenta gaire. Segons diu, mentre no existeixi aquesta pressió -amb aquest concepte de "pressió" tan convergentment relaxat, ¿la començarà a sentir quan un inspector comprovi estrictament el 50% de català reglamentari?-, el que no s'entén és que SI s'aliï amb "determinades forces" per bloquejar els pressupostos. És a dir, en comptes de justificar lapassivitat amb què espera la sentència definitiva, Rigau canvia de tema amb el tòpic estúpid que dues formacions no poden votar en el mateix sentit o compartir una decisió si estan confrontades ideològicament. Solidaritat s'uneix a Iniciativa i Ciutadans per retardar la imposició de les taxesuniversitàries, mèdiques, etc., que encariran la vida dels catalans. En qualsevol cas, la Consellera d'Ensenyament no n'ha d'opinar quan la interpel·len pel futur de la immersió lingüística en català. 

A continuació, Rigau afirma que alguns sembla que vulguin que les coses vagin pitjor per poder anar millor. No, senyora consellera: precisament l'estan alertant -ara que encara resta un cert marge de maniobra- que en poques setmanes la immersió lingüística quedarà apartada del sistema educatiu a Catalunya. No són invencions de subgrup parlamentari marginal per cridar l'atenció, sinólectures objectives de les distintes sentències emeses tant pel Suprem com pel TSJC. És preocupant que el govern de la Generalitat no les hagi sabudes interpretar com pertoca o, encara més greu, els hagi restat importància. Aquest cop, la mediocre tàctica de dissimular i continuar endavant amb certa discreció, fent la viu-viu, com si l'ús de la nostra llengua com a vehicular ens hagués d'avergonyir, no funcionarà, perquè els tribunals espanyols s'hi han posat de debò.

Rigau continua dient que el suport social al model ja té un nom a Catalunya -'Som escola'-, en referència a la iniciativa 'Escola en català' esmentada per Strubell. Magnífic: ara Rigau atorga també legitimitat a les propostes civils. Està bé que confiï en la bona voluntat de 'Som escola', endegada sota  l'aixopluc d'Òmnium, amb els avantatges i inconvenients que això representa. Òmnium fa un bon favor -ben remunerat a base de subvencions, això sí- a la cultura catalana, impulsant-la i ajudant-la en el necessari procés de difusió. Les seves accions, però, es veuensubjugades als qui les financen: si CiU posa el llistó en el difús concepte de "dret a decidir" -a decidir què, quan i com?-, Òmnium promet no passar-ne. Si CiU limita la reacció a les sentències a simple eloqüència verbal, exalçant les virtuts de la immersió però sense blindar-la legislativament-, Som escola redacta un manifest afirmant el que ja sabem: que rebutgen les sentències i que cal recolzar l'escola catalana. Això afavoreix la immersió lingüística en el sentit que ho fa qualsevol mostra de suport, però no en garanteix el mateniment. A mi també m'hagués agradat que Rigau no menystingués la resta d'alternatives, sobretot la d'Escola en català, si més no per respecte a les més de 100.000 persones que ja han firmat. La cloenda de la Consellera és de traca i mocador: "Estan desvirtuant el discurs i, avançant cap a la imprudència, potser vostès esdevindran traïdors". S'acaba la interpel·lació i Strubell es queda sense opció de defensar-se: Rigau l'ha titllat de traïdor quan ja no existeix el torn de rèplica. 

Diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, el meu company de viatge des que anava a escola -veurem si els estudiants que pugen el seguiran emprant amb la mateixa freqüència- que trairés Violar la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa, cometre traïció. En aquest cas, Toni, has violat la fidelitat que deus a Catalunya com a diputat electe del Parlament. Però, què és Catalunya? Un poble amb un seguit de trets comuns que, sense fer-lo millor ni pitjor, el distingeixen de la resta de pobles. Un territori caracteritzat per una forma de fer, una cultura, una llengua ben arrelada, una història, una identitat majoritàriament compartida: una taca de diversitat entre l'explosiva combinació de colors del món. Però, tu només preguntaves pel futur del català, el codi de sonoritat singular -un garbuix de fonemes que cap altra comunitat enllaça com nosaltres: aquesta és la màgia de les llengües- que bona part de la ciutadania empra per comunicar-se entre si. 

Durant trenta anys, l'escola s'ha servit del català per acompanyar els alumnes en l'aventura de conèixer, emprant-lo a la vegada com a eina per a integrar els nouvinguts i reforçar-ne la presència minoritària, entre d'altres àmbits, a la televisió. Si mai un nen s'ha estimat més parlar en castellà, se li ha permès fer-ho amb naturalitat, perquè el sistema educatiu català és obert per regla general, de la mateixa manera que molts  de nosaltres hem rebut classes en castellà. Problemes? Cap ni un. Comprenem el castellà i per a la majoria és un orgull fer-ne ús quan el necessitem o ens plau parlar-lo. Si acceptem que Catalunya és una nació, però, convindrem que la seva actitud natural -la que adopten la resta de nacions- és cuidar la llengua, protegint-la de les envestides dels qui li volen mal (que, tot sigui dit de passada, es mantindran estables mentre compartim Estat). 

Ara bé, per protegir la llengua no n'hi ha prou amb defenses vehements del model d'immersió que rebutgin les sentències judicials. La justícia espanyola està per sobre de la nostra voluntat, de manera que cal passar a un àmbit d'acció més efectiu: legislar en favor de la immersió, tot blindant-la com es proposa 'Escola en català'. Per això Rigau va menysprear d'aquella manera la iniciativa: com a representant de CiU, instal·lada en l'autonomisme immobilista retratat aquí, s'atemoreix davant qualsevol proposta que depassi l'àmbit de la dialèctica. 

Has trencat el silenci, acord tàcit del catalanisme actual. "Quan ens ataquin, reaccionarem amb gran indignació, procurant fer molt renou, però mai passarem de les paraules". La teva pregunta pel futur imminent -negre- de la immersió lingüística en català, registrada a més a l'acta plenària, creua les fronteres de la praxi pseudocatalanista. Quan l'autonomisme t'acusa de traïdor, benvolgut Toni, és que vas pel bon camí. Que, amb la concisió de les teves advertències, exposades des de la sincera voluntat de col·laborar, i el suport coherent de l'acció parlamentària, incomodes els qui fins ara dominaven l'establiment del poder amb mà ferma, sense ningú que els contradigués més enllà de l'establert al manual de l'oposició cridanera. Tenim proves evidents que Solidaritat Catalana posa contra les cordes l'autonomisme amb l'anticipació dels esdeveniments -no oblidem que prevegué la letalitat de les sentències contra la immersió i que ahir mateix el conseller Mas-Colell reconeixia que les previsions d'ingressos amb què s'han plantejat els pressupostos estaven inflades, com advertien Bertran i Tena des de fa mesos- i l'intent d'informar-ne la ciutadania.

Precisament per tot això, Toni, ara sou en una situació límit. Miraran de fer-vos passar pereixelebrats. Que sigui veritat o no, al cap i a la fi, tant hi fa, perquè al final només importa la visió ciutadana. Tenen els mitjans de comunicació -i no parlo sols del grup Godó, sinó de la pròpia TV3: només cal veure l'argument fal·laç d'Ariadna Oltra en aquesta petita entrevista tan alegrement retallada per l'e-Notícies en un nou intent de ressaltar incongruències on no n'hi ha- i podenmanipular tant com vulguin la realitat. És hora, doncs, d'exhibir una perspicàcia sublim: l'únic camí per vèncer l'autonomisme és avançar-se als moviments i esquivar les trampes. Pararan l'ham a l'espera que piqueu; heu de mantenir la calma. Col·locaran tertulians per a denigrar-vos políticament. No us en podreu defensar més que en puntuals aparicions als mitjans. Serà vital, per tant, no cometre cap sortida de to: si se us n'escapa cap, anirà directa al Telenotícies els segons justos per evitar que el missatge pugui ser interpretat en clau racional.

Si els mitjans us condemnen al silenci -o a la menció negativa-, heu de seguir aprofitant la xarxa. Escampar, amb cautela i un discurs sense dissonàncies, la proposta i les denúncies polítiques entre els qui naveguen. Anar porta per porta, parlant als qui us l'obrin de tu a tu, tot mirant-los als ulls. Això és: mirar les persones als ulls, com si no fóssiu polítics. Perquè, ben bé, no ets un polític convencional. Amb l'afabilitat del teu rostre, l'elegància que exhibeixes entre la mediocritat del Parlament i el recorregut incansable arreu del territori, em nego a creure que no actuïs ambsinceritat. No em sembles cap traïdor; ans al contrari, et considero un servidor fidel al país.L'acusació autonomista t'il·lumina el sender. Malgrat els obstacles, la meta és honorable. Adoba'l amb paciència i el senyoriu habitual i pren-lo amb més força que mai. Ja compto que ho faràs.

(Recomano aquesta breu intervenció d'Strubell als Matins, que l'e-Notícies no ha compartit i, per tant, és impecable).

* Article publicat al bloc Diari d'un supervivent català