Actualitat

Entrevista de Carles Cabrera a la revista Serra d'Or.
Fets i opinions | març / 1 1
Josep Guia i Marín (València, 1947) és doctor en Matemàtiques i professor de la Universitat deValència, de la qual esdevingué vicerector. És professor de la Universitat Catalana d’Estiu i integrant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Li han retirat el passaport algun cop i ha estat detingut per la seva activitat política independentista. És autor de diversos assajos sobre el procés independentista català, com ara És molt senzill, digueu-li Catalunya (1985) o València, 750 anys de nació catalana (1988, premi Octubre d’assaig Joan Fuster)... També ha publicat estudis paremiològics, com el que escriví juntament amb Maria Conca, Els primers reculls de proverbis catalans (1996), i de literatura medieval, com De Martorell a Corella: descobrint l’autor de «Tirant lo Blanc» (1996) o Ficció i realitat a l’«Espill». Una perspectiva fraseològica i documental (2010, PUV). Obtingué el premi de la Fundació Jaume I (1986), el Valeri Serra i Boldú (1995), el Sanchis Guarner (1997) i el Tio Canya (2002).
Nasquéreu a l’Eixample de València, en una família en què no pesava cap tradició catalanista. En quin moment es despertà la vostra consciència nacional?
Efectivament, la família no era gens catalanista. La llengua familiar era el castellà, i l’Eixample, en aquella època, cada volta es castellanitzava més. Arribat a l’adolescència, però, em vaig adonar que la llengua de la meua terra es podia llegir, escriure i estimar, i em vaig dedicar a usar-la sistemàticament allà on visc —de fet, continuo vivint a la mateixa casa on vaig nàixer—, i resulta que sempre he trobat molta gent parlant valencià. Jo vaig viure una part de la infantesa a l’Alcoià, i el meu català es forja al carrer. Quan tenia catorze anys, tornàrem a València i vaig anar a l’Escola Pia. Hi havia un capellà que organitzava unes tertúlies en què ens explicà que, el 1963, volien cremar Joan Fuster en una falla, o que hi havia una iniciativa que haviensignat milers de valencians en aplicació del Concili Vaticà II perquè la missa se celebrés en català, i reconec que aquell home fou un dels primers que em posaren el cuquet del’estimació per la terra i la llengua.
Devíeu tenir vint-i-set anys el 1974 quan arribeu per primer cop a la UCE de Prada. En l’edició anterior s’hi havien establert les primeres converses per a implantar el PSAN al País Valencià, i ben aviat hi ingresseu...
Sí, el 1973 Maria Conca, la meua dona, va anar a Prada. Jo llavors estava acabant la primera tesi, la de Matemàtiques.Ella s’encarregà de fer un seguit de contactes que anaren fructificant al llarg de l’hivern amb tot de militants que baixaven a València per parlar amb els qui estàveminteressats a fundar-hi el PSAN i, efectivament, el 1974 en constituírem la primera cèl·lula. Pocs mesos abans, a causa de les divergències en la manera d’entendre la lluita armada, s’havia produït una escissió que organitzà el PSAN-Provisional. Sí, però la discussió central no era aquesta. Jo no ho vaig viure, perquè, de fet, nosaltres havíem establert contactes amb aquells que mantingueren el nom del PSAN. Sabíem que això passava al Principat, però el PSAN valencià va nàixer immaculat en aquest sentit i no puc explicar-te’n gaire cosa. La discussió no se centrava en la lluita armada; era una de les qüestions, però no la més important.
També hi havia problemes d’estructura; per tant, també els separaven altres divergències. I el 1979 la lluita armada fructifica amb l’aparició de Terra Lliure, que s’extingí d’una vegada per sempre després dels Jocs de 1992 i que, com heu explicat en alguna ocasió, se separava d’ETA pel que fa a les actuacions, oi?
Les activitats que portava a terme Terra Lliure cal tipificar- les no com de lluita armada, sinó com de propaganda armada. Utilitzaven accions violentes per fer propaganda, com ara la destrucció de símbols feixistes. No és igual posar un artefacte en un automòbil contra algú que posar-loper eliminar un símbol. I la propaganda de Terra Lliure durant els anys vuitanta, en aquest sentit, tingué molta importància. Hi ha hagut dues grans efervescències recents de l’independentisme: una, els anys vuitanta, marcada per l’existència de Terra Lliure, i que suposa el primer gran creixement de l’independentisme català, i la segona és la que protagonitzem avui dia.
Terra Lliure acaba deposant les armes i entra dins ERC gràcies, en part, al seu líder d’aleshores, Àngel Colom, envers el qual sovint heu tingut paraules molt dures, i després també acuseu socialistes i convergents.
Sí, arriba aquell creixement independentista tan fort, i aleshores els poders estatal i autonòmic necessiten capgirar-lo, perquè allò no podia continuar, i planifiquen liquidar-lo. Però cal pensar que també va patir dissensions internes; no solament va ser culpa dels altres. Però els de fora optaren per dos camins, que són els que s’empren sempre per acabar un moviment que ja té al darrere un nombre considerable de simpatitzants: la repressió i la integració.El primer es concretà en l’operació Garzón, de detenció massiva d’independentistes, prèvia als Jocs, com a exemple paradigmàtic d’una repressió que havia estat continuada i que en aquell moment arribà al súmmum, i l’altra és la «compra», i ací he tingut paraules molt dures enversel mànager d’aquella «compra» al servei del pujolisme i dels aparells polítics estatals, fins i tot amb intervenció del PSOE, que va ser Àngel Colom.
Perquè sembla que en aquell moment els neguitejava lapor d’un gran atemptat de Terra Lliure durant els Jocs...
No crec que tinguessin por d’un gran atemptat, sinó que continuessin les activitats de propaganda independentista. Això calia tallar-ho i engegaren els mecanismes pertinents. El 1977 el PSAN havia estat legalitzat i el 1979 concorria a uns comicis estatals per primer i darrer cop en una coalició anomenada Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, amb Xirinacs.
Podríem considerar que els resultats foren un fracàs?
Un fracàs, no. Vam tenir molts vots, però no els suficients perquè Xirinacs passés a convertir-se en diputat. Ens en faltaren alguns milers, però vam configurar la primera llista en la història que era d’àmbit nacional català, per bé, que només continental, ja que, la llista a Mallorca no arriba a prendre cos.
I, d’aleshores ençà, el PSAN no tornarà a concórrer en eleccions estatals. Sí, a les municipals, a les europees i a les autonòmiques, no?
Sí, el 1989 fou la primera volta que una formació concorregué a uns comicis europeus amb una candidatura única de tot l’àmbit català sotmès a Espanya. A les europees, les candidatures són estatals i, per tant, ho permeten, la qual cosa ens possibilitava marcar prou el mapa.
No fa gaires anys que als independentistes catalans els etzibaven que cabien dins un «600», però darrerament la qüestió s’ha desplaçat al centre de l’espai polític ipren força com una possibilitat més abastable, però per al Principat.
El darrer curs ha constituït la segona gran onada d’un nou independentisme. Pel que fa a allò dels quatre en un «600», ens ho deien abans dels anys vuitanta. Sí que és cert que llavors teníem la sensació que érem més els independentistes organitzats en formacions clandestinesque no pas la base social, i hem hagut d’aprendre a conviure amb aquesta sensació. Actualment, vivim el contrari. S’ha esdevingut un desbordament i, alhora, un distanciament dels compromisos de militància, com si el fet d’estar organitzat no fos important, perquè pensen que ha de prevaldre el rebombori i el fet de treballar en diversos llocs. La situació actual té aspectes molt positius i alguns de negatius, especialment a la perifèria. Abans d’aquest darrer any, els independentistes no concebien cap altra possibilitat que l’alliberament dels Països Catalans.Però, és clar, després de tot un any d’haver-se protagonitzat un seguit d’activitats de masses al Principat, sembla com si aquest territori s’hagués desmarcat positivament cap endavant. Però també és una imatge falsa, perquè si observem el mapa també ens adonarem que hi ha molts buits, que no és homogeni, que en alguns llocs ha estat impossible organitzar-se, que de vegades hi ha hagut resultats bons, i d’altres, més discrets... El xip que el Principat se’n va junt no es qüestiona; això només s’aplica quan es parla del País Valencià o de les Illes. Crecque no hem de parlar de ritmes diferents (ni de països diferents!), perquè només hi pot haver una estratègia cap a la independència i, en tot cas, el que hi ha són fases, però no hi ha un ritme propi de les Illes o del País Valencià cap a la independència. El País Valencià, per si mateix, no hi fa via, perquè només hi anirà si hi va amb el Principat, i les Illes, igual. No hi ha lluites diferenciades ni estratègies paral·leles, sinó que n’hi ha una en què el centre ha de tirar endavant i la perifèria s’hi ha d’afegir. Però és previsible que, a curt termini, hi hagi una proclamació d’independència només del Principat. Ara bé, només que s’hi sumessin alguns diputats de les Illes i uns quants batles del País Valencià, podrien fer la proclamació de l’àmbit complet. La sentència internacional de la Haia sobre Kosova parla d’una proclamació feta per representants del poble, no per òrgans, sinó per persones que prèviament havien estat elegides com a representants, sense fer al·lusió a cap òrgan prèviament constituït. Això té la sevaimportància, perquè la proclamació, en el nostre cas, la podrien fer els diputats catalans que formen la majoria i s’hi poden afegir alguns batles valencians, diputats i batles de les Illes i algun representant de la Catalunya del Nord, per marcar el mapa i proclamar simbòlicament laindependència de la nació completa. Després, en l’àmbit del reconeixement internacional, ja ho veuríem, però en principi tindria la mateixa validesa que si només ho fessinels diputats del Principat.
Anem a una qüestió de noms —parafrasejant un títol de Fuster. En una de les vostres obres, És molt senzill..., advoqueu per emprar el nom de Catalunya referit a la nació completa, i a València... expliqueu que, amb reticències, Fuster acceptà un terme com el de PaïsosCatalans. Això d’anomenar Catalunya el tot, al seu moment, va esdevenir un boom...
Sí, i no solament pel nom. Les pàtries sempre gaudeixen d’un nom en femení singular, afectiu, que per a nosaltres és Catalunya, un nom que ja existeix i amb el qual s’identificala major part del contingent humà de nació catalana. El pots fer servir internacionalment sense les explicacions complementàries que calen per a fer entendre als estrangers què volem dir amb Països Catalans. Jo vaig dir que el nom ja el teníem i que el que havíem de fer consistia aafegir-nos a un ús que també cobreix la Catalunya del Nord i la Franja.
Una altra de les tesis per les quals advoqueu és la de l’existència d’un centre que hauria d’exercir de motor al país i insuflar gas a la perifèria. De fet, És molt senzill... duia per subtítol Centre i perifèria de la nació catalana.
Aquest era l’altre aspecte, orgànic i funcional. Si ja ens férem una volta del centre cap a la perifèria, ens hem de refer igual. Certament, hi ha hagut iniciatives que han nascut des de la perifèria amb voluntat nacional, com l’Alcover-Moll, que tingué el suport immediat del centre, o l’ideari de Fuster, l’aplicació del qual i, fins i tot, la publicació de les obres, s’irradià des del centre. És allà on més recursos posseïm i on resta una major vitalitat nacional. El PSAN,per exemple, naix al centre i s’estén cap a la perifèria, o els referèndums independentistes, que s’han engegat al centre però que s’acabaran celebrant també fora del Principat.Vaig constatar que les coses passaven així, que haurien de continuar passant així i que hauríem de ser conscients que passen així, tant des del centre, per tal que mai no sen’obliden, com des de la perifèria, per a saber que sense el centre no anem enlloc. Estic convençut que el País Valencià sol no va enlloc. Sense el Principat, la Catalunyadel Nord ja s’hauria francesitzat del tot; si encara hi ha un caliu i uns brots de catalanitat és perquè s’emmirallen en Barcelona i la Catalunya sud de l'Albera.
Els pobles que aconsegueixen d’independitzar-se solen perdre un tros de la seva perifèria. Podria ser aquest el cas del País Valencià si el Principat assoleix tard o d’hora la independència?
Sí, perquè el País Valencià toca amb Espanya, i l’Estat espanyol ha dedicat molts mitjans a espanyolitzar-lo i a subvencionar- hi i fomentar-hi un anticatalanisme ferotge, amb la qual cosa aquest territori requerirà esforços addicionals considerables per tal de no perdre’l definitivament.
Però sovint sembla que, des del Principat, s’identifiqui València amb aquest espanyolisme i hagi arrelat la idea que València està perduda, no?
Sí, perquè miren on no toca mirar. La gent del Principat hauria de fixar-se en els valencians catalanistes, que n’hi ha moltíssims, i no obsessionar-se amb els valencians espanyolistesi anticatalans. Hi ha un proverbi ben nostre que diu: «On vagis, dels teus n’hi hagi», i això és el que s’ha de fer: cercar-hi els nostres. El País Valencià no és uniforme. La meitat estan molt espanyolitzats, però l’altra meitat no ho estan tant i són gent de la terra.
Durant aquests anys, allò que hem fet molt, tots plegats, ha estat confiar en els pobles i comarques valencians més que no pas en les grans capitals com València o Alacant, però això potser és un error. Com ho veieu?
No és bo i, a més, no es pot contraposar ciutats i comarques, perquè hi ha una vinculació estretíssima, especialment en certs camps com pugui ser l’universitari, peròno solament. Cada dia, la rodalia, el metro i la Renfe aboquen, a glopades, gernacions de catalanoparlants a la ciutat i l’envaixen, especialment València, immergida en un entorn catalanoparlant. No hem d’oblidar que a València hi ha, en termes absoluts, el major nombre de catalanistes del País Valencià i un feix d’entitats cíviques i culturals ben dinàmiques.
Polític incorruptible, matemàtic, que tant pot parlar de fraseologia i paremiologia com de literatura medieval, exvicerector, redactor d’estatuts... Per a mi, sou el paradigma del professor universitari, que hauria de ser capaç de parlar de tot.
Això només és una mostra que hi ha curiositats diverses, que el país presenta necessitats i que estic predisposat a fer allò que m’agrada però al mateix temps allò que és important per a la causa del país i de la classe treballadora catalana.
Canviem de tema. Continueu pensant que és Corella i no Martorell l’autor del Tirant o era una tesi tan tronada com la que atribuïa a Milà l’autoria del Curial?
No, no és com allò de Milà. Aquesta línia de recerca continua, perquè la literatura catalana del XV, especialment conreuada a València, és plena d’enigmes que cal solucionar.Hi ha grans obres adjudicades a determinats autors que en vida mai no foren coneguts com a escriptors. Massa coincidències, en un mateix temps i un mateix espai.Aquesta línia de recerca és interessant per tal d’aclarir qüestions relacionades amb la datació de les obres literàriesi les seves autories, tenint el màxim d’informació documental d’arxiu per a saber en quin context es van produir. Però aquesta investigació ha estat negligida pels especialistes en literatura medieval, la major part dels quals no han visitat els rics arxius valencians ni com a turistes. Alguns han arribat a dir, per mantenir les convencions establertes,que tant de bo no aparegués més documentació sobre la vida d’autors com Ausiàs March. Quina bestiesa!
I ara acabeu de publicar un assaig sobre l’Espill de Jaume Roig. Podeu avançar alguna de les conclusions a què arribeu amb aquest darrer treball?
Aquest llibre aporta dues dades importants. La primera és demostrar que una font de l’Espill és Lo Cartoixà, la Vita Christi que circulava a la baixa edat mitjana en llatí i que, en arribar al segle XV, a les portes de la modernitat, com tants altres textos sagrats o profans, es tradueixen a llengües vulgars. Corella tradueix el patracol de Lo Cartoixà al català i el publica entre el 1495 i el 1500. Per això i per testimonis documentals, no es pot continuar sostenint que l’Espill va ser redactat el 1460, a Callosa. D’altra banda, el llibre aporta la identificació de personatges citats a l’obra, fixa la temporalitat de la vida de ficció del protagonista, posa de manifest determinats anacronismes i ofereix diverses correccions en la transcripció i la interpretació deltext. I la recerca continua